“Un somni és un lloc imprecís, l’escapada momentània d’un present incert”. Incert perquè no saps com de sobte has arribat a eixe punt, enmig d’un carrer buit una vesprada d’agost. La suggestió de la calina estiuenca era gaire perfecta, els olors m’arribaven en successives onades i l’aire era tan tebi i lleuger que no vaig poder evitar una certa agitació sensorial.
Els meus ulls topetaren en un impressionant (encara que silenciós) xoc frontal, amb la mirada d’un home que en un primer moment no podia diferenciar ben be. Hi havia en ell un fulgor tan vehement i imperiós que, encara que no soc dona tímida o pusil·lànime, no vaig poder aguantar-la mes de 3 o 4 segons. I acte seguit vaig assabentar-me que aquell espectre que va aparèixer del no res eres tu. No podia ser un altre.
I vaig sentir eixe calfred que resultava de la combianció dels teus llavis, la teua llengua acaronant la meua i eixa veu càlida d’Elvis que no se d’on cony eixia mormolant are you lonesome tonight?
Potser sigué l’efluvi embriagador de l’ambient o possiblement la certesa que vaig tindre aleshores, de que les oportunitats de la vida son efímeres i passen sense remei per a no tornar, però cert és que al mirar-te vaig fer ventim el passat i el futur deixà d’existir. Nomes els dos, tu i jo. I vares d’haver-ho compres pel foc de les meues pupil·les perquè...
<<Deu anys son molt o no son res: realitat o desig. La vida es un cicle que es va repetint amb lleugeres diferències.>>
No hay comentarios:
Publicar un comentario