“PERÒ TU... EM TORNES BOJA”

“Amb els altres també m’agrada, però tu em tornes boja”. Va ser una errada dir-ho. No penses que no me n’he adonat. Ho vaig saber fins i tot abans de que les paraules sortiren de la meua boca. Vaig voler mossegar-les i tragar-me-les, i tornar-les al seu origen, que no era el cor, ni el cervell, sinó el cony. D’allí venien eixes paraules. Si fos veritat que tinc ahi baix una boca, t’assegure que eixa frase s’hagués escapat per allà, no pels llavis de la cara. Però mira. No em vaig poder callar.

No vaig poder callar la puta boca. No ho vaig poder evitar i ale’, tot per l’aire. “...em tornes boja”. Va ser com si s’hagués trencat el mur de contenció d’una presa, i l’aigua estancada eix a borbollons, igualet però amb aqueixes paraules que eixiren pel altre forat. Ja no vaig saber contindrem. T’ho vaig dir tot. Poques coses, però tot.

Sent que em mor, que em mor per tot l’alt, com per a eixir en els diaris. Que se’m va a desintegrar la vida en un esclafit. No se perquè em passa això. Es com si tingués mercuri en les venes, mercuri fos, ple de xinxetes. El sent arribar i t’avise i aleshores tu, que estàs com si t’estigués parint, m’agafes del coll i em dius que et mire i es just quan crec morir-me, millor dit, vull morir-me. Perquè et jure que en eixe moment no vull altra cosa...