A mi m’agradaria mirar-te, però no, ja no ho faig mes, vaig a reemplaçar la teua cara per la d’un altre desconegut, un que no haja vist mai. Però sé que el veuré, no se quan, reflexa’t a la Lluna, espill on es mira cada nit.
El meu temps se t’acaba, m’he adonat que t’he servit molt, si, servit (de serf), sempre ho he sabut, però un favor no es nega a ningú, per això t’he reemplaçat pel desconegut i la seua obsessió per escriure sota aquest astre que amb ell sembla que tinga llum pròpia.
Se que ell també conta contes, però a diferencia dels meus, els d’ell son reals. Potser que, quan el sorprenga de per ahi i el reconega, es fique un sobrenom i escriga sobre mi. A ell li encanten els sobrenoms.
Després, imagine que, coincidirem en qualsevol tren, jo amb sobrenom i ell també, amb un que li agrade i que el descrivisca a la perfecció.
El desconegut es como jo, no som cursis, mai ho foren, ni ho serem, se que és intens i troba sense necessitat de buscar, ai! si sabera que li seguisc les passes...
Se també que es nocturn, i que no aconsegueix conciliar la son... així que segurament ens donaran les 10 i les 11, les 12, la 1 i les 2 i les 3...
“Desconegut, si et provoque... em mires?, si em mires... em beses? i si em beses... series capaç de tocar-me l’ànima?”
No hay comentarios:
Publicar un comentario