I tant que m’aproparia, a uns pocs centímetres, a uns pocs...
De sempre he pensat que potser tenia un problema, que mai no havia trobat l’home que realment em fera feliç, fins que em vaig adonar de que el que realment em proporcionava plaer era seduir, l’art de la seducció, l’art del caçador, d’atrapar la presa, enganyar-la. M’encantava el joc, tensar i estirar la corda fins al limit i quan ja està al meu alcans que no pot tornar enrere, és el que anomene la culminació del plaer.
Som així. No és que ens agrade que ens peguen canya. Més be és que anem mancs de seducció. Fins i tot la persona més feliç te carències, i on hi ha una carència, hi ha una il·lusió (fer-la desaparèixer), i on hi ha una il·lusió, hi ha un desig latent, preparat per a que alguna cosa o algun Llunàtic el desperte...
A hores d’ara, mirant enrere i redescobrint-me a mi mateixa, he de dir que, si continue passant els dies ballant sota l’art de la seducció i mirant llengües alienes es perquè mai ningú no ha sigut capaç de seduir-me a mi...
D’ací que el latinajo’ seducere, en la seua accepció menys literal, corresponga al verb “descarriar”.
**Ens morim de ganes de que ens facen descarriar**
Muic* de ganes de que em faces descarriar
