Si. Fou un error. No penses que ho se ara que ja no vens. Jo volia morir-me i t’ho vaig fer saber. També que eres un home de veritat i que d’eixos hi ha ben poquets. El que passa es que mai ens hem posat d’acord en el que això significa. Jo ho tinc clar: els homes de veritat folleu com els àngels, però teniu el cap ple de dimonis.
Em preguntares que era allò que tenia que no tenien les altres teues dones. “És el Sol” et vaig dir. Pegares la volta i et quedares tombat boca cap a dalt. M’encanta el xarquet que se’t fa al melic, no se si de suor o de què. Me’l vull beure un dia, però això no t’ho vaig dir. També et vaig dir que era un Sol, un Sol que porte adormit per dins, en algun lloc entre el ventre i l’estomac, fins que arribes tu i el despertes, i eixe Sol te un ull, un ull gran i obert al centre i tu el conquistes i el reclames i claves allí mateix una bandera i aleshores el Sol es fos i el meu cos es torna d’estiu, tant que el gel de les parets es converteix en vapor sense passar per aigua.
Vaig adonar-me de seguida. T’ho vaig dir i acte seguit vaig veure la teua por als ulls a pesar del teu somriure. I em feres la broma “pues mañana vengo otra vez y te vuelvo a matar, pero en serio” I jo vaig seguir-te el joc però viu la por als teus ulls i vaig saber que ja no tornaria a veure’t. Te pirares. I ara amb eixa mateixa por em dius que es el mes bonic que t’han dit mai però que te pires ben lluny. Vet tu a saber on aniràs. Però ací ja no has tornat.
